El dissabte 7 de juny vaig estar a Xixona. És un municipi no gaire gran i abocat a un polígon industrial. No vaig anar-hi ni per negocis ni per turisme, vaig anar-hi com a interventor d’una candidatura en el procés electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser tota una jornada, un bon tros de viatge, però pagà la pena. De Xixona vaig tornar amb un parell de regals impagables. D’una banda un parell de torrons que em van oferir, magnífics – per cert no les tradicionals barres sinó una presentació circular en forma de disc, potser la influència de la paella? -, i d’altra banda el fet de comprovar que la nostra militància, allà, a terres valencianes tenia clar que, en acabar el procés, el més important era tornar a la feina, tots plegats, com una sola pinya.
El matí del passat dissabte 14 de juny, al Fòrum, es respirava el mateix ambient, la mateixa sensació. Els militants, ja coneixedors dels resultats de l’elecció de president i secretari general del Partit tenien molt clar que havien guanyat en Joan Puigcercós i en Joan Ridao, que havien obtingut un vot que els conformava en tant que minoria majoritària, però un vot suficient per a governar el Partit, ara bé, que els calia incorporar al projecte a totes i tots els militants.
Durant tota la sessió congressual vaig respirar aquest ambient, tota la jornada, amb les diferents votacions, es notava aquesta voluntat de projectar la força del Partit en una nova fase, històrica pel que fa als reptes que ha d’afrontar el nostre país, de forma compacta, sense fissures. Vam tenir en el decurs de tot el dia mostres suficients d’aquesta voluntat, des de la intervenció del president sortint, en Josep Lluís Carod-Rovira a la del company Joan Carretero que anteposà l’interès general a la seva proposta.
Ací, el nou president es trobà amb un encàrrec clar de l’assemblea, el de conformar una nova direcció que, no havia de representar una equació exacta del resultat del dia 7 de juny, però sí havia de garantir la presència de tots els pensaments, totes les sensibilitats, totes les voluntats de construcció del projecte que, d’alguna manera, havien estat expressades una setmana abans. Sincerament, crec que no va trobar el camí per dur a terme l’encàrrec, penso que es va perdre en un maresme comunicatiu trufat de reunions i, sembla ser, d’algun que altre comunicat via mòbil, una pedra massa petita per desviar-nos d’un camí tan important, tan clarament traçat. Crec que no era ben bé això el que els i les militants esperàvem d’aquest nou tàndem dirigent. Penso que tan en Joan Puigcercós com en Joan Ridao tenen la primera tasca a resoldre, recuperar la voluntat que s’expressà el dia 7 de juny, retornar la veu a tothom, construir des de l’esforç de tothom i confio que ho sabran fer. Espero que la propera diada de Sant Joan, amb el que ha representat sempre de festa col·lectiva els inspiri; felicitats a tots dos.
