Dissabte passat vaig estar a Esparreguera, al Teatre de la Passió on es va celebrar el debat entre els candidats a la Secretaria General i a la Presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya, el que ha estat un punt culminant d’un procés que ja porta unes quantes setmanes de vida i que ha merescut prou atenció i diverses opinions.
No parlaré dels arguments que es van sentir dels diversos candidats, els quatre candidats a la Secretaria, Carandell, Ridao, Bertran i Niubó, i el quatre a la Presidència, Benach, Puigcercós, Carretero i Renyer, `perquè la premsa ja n’ha parlat a bastament i, d’altra banda, com a militant no hauria de trencar la disciplina, en tractar-se d’un acte circumscrit a la militància, malgrat que personalment penso que no va ser una gran idea imposar aquesta restricció, jo he defensat sempre la bondat del debat obert i transparent, del dret de l’elector a conèixer el debat ideològic i del dret del militant a expressar-se internament i externa amb plena llibertat.
A aquestes alçades, però, i després d’haver sentit i llegit tota mena d’opinions al respecte, penso que és lícit entrar en l’apreciació del sistema. S’han expressat tota mena d’opinions pel que respecta a un debat que s’ha qualificat erròniament de primàries per part d’alguns opinadors, ja que es tracta d’un procés electoral a una sola volta que culminarà el proper dia set de juny, el proper dissabte. Perquè, però aquest procés ha tingut aquest ressò per part dels mitjans? Perquè ha despertat aquest interès tan poc habitual al voltant d’ERC?
He llegit, de part de molts articulistes, el retret habitual que es fa al nostre partit de ser una organització, diguem-ne, sorollosa. Aquestes eleccions han servit com a pretext per carregar les tintes pel que fa a la crítica repetida pel que fa a unes suposades tensions internes desmesurades en el sí d’una organització política poc seriosa i no gaire de fiar pel que fa a la resta de l’arc parlamentari català. Doncs bé, totes les opinions són respectables, però, algunes es perden en sí mateix el respecte, es desqualifiquen per la manca d’arguments, i aquest és el cas.
El procés que ha engegat Esquerra Republicana de Catalunya ha estat exemplar en tant que debat democràtic. L’oportunitat que es presenta a tots i totes les militants del partit de decidir amb el seu vot quins han de ser els màxims càrrecs que ostentin la direcció del partit és expressió d’una democràcia radical, profunda i que hauria de ser envejada pels militants d’altres forces polítiques. L’única crítica possible fóra el fet de limitar aquest exercici als dos càrrecs de president i secretari general i no fer-ho extensible a la resta de membres de l’Executiva, però, estem a l’inici d’una evolució del sistema de la nostra organització política que ha d’avançar de mica en mica i créixer, tant pel que fa a àmbits d’aplicació com pel que fa a participació; quant trigarem en obrir la participació més enllà de la militància estricta? El problema d’alguns comentaristes és la seva simpatia manifesta per altres organitzacions polítiques i la certesa que aquestes, comparativament, passen a ser molt menys democràtiques en els seus processos interns.
Esquerra Republicana de Catalunya, un altre cop, s’ha erigit com a força de canvi, com a laboratori d’idees polítiques, com a referència. Estic convençut que, a partir d’aquest 25è congrés d’ERC, les altres forces polítiques democràtiques catalanes hauran de revisar les seves formes de funcionament, que els seus militants i votants els exigiran majors quotes de decisió. Estic convençut que des d’Esquerra hem encetat la via per tal de trencar aquest divorci creixent que tothom ha detectat en la ciutadania envers el món dels polítics. Com a republicà, penso que, de fet, aquesta línia divisòria entre els polítics i la resta de ciutadans, la tan reivindicada societat civil, no existeix, penso i reclamo que tothom és societat civil i que tothom participa de la política, ja que com es va dir, la política o la fas o te la fan. De mica en mica, les nostres forces polítiques hauran doncs d’obrir les seves estructures a l’entorn o, aquelles que decideixin tancar-se, s’hauran de resignar a perdre el contacte amb el seu món i, poc a poc, extingir-se per inadaptació, pur darwinisme polític.
Ens espera un futur de passió, un futur apassionant per aquells que creiem en el dret de tots els ciutadans i totes les ciutadanes a decidir quin i com ha de ser el seu futur.
