No he pogut evitar entrar en aquest tema en llegir el darrer escrit de l’amic Vilaplana i de les voltes que fa temps que es donen a qüestions relatives a aquesta qüestió. En el seu article l’Armand parla de la necessària aplicació del nou Estatut, però també parla de transparència, de solidaritat i alhora de la necessitat de revisar els resultats de l’aplicació del sistema, de la necessitat d’assolir un acord raonable per a Catalunya, és a dir per a les persones que viuen a Catalunya
M’agradaria en aquest escrit limitar-me a un petit comentari pel que fa a la situació en la que es troba l’actual model utilitzat. La realitat, a hores d’ara és que l’actual model dóna mostres d’esgotament. Probablement, l’actual model tingué en origen una justificació, cal no oblidar que la transició va emergir d’un estat amb unes desigualtats econòmiques molt importants i amb certes zones de l’estat amb unes economies realment deprimides.
Però, en l’actualitat, el que és evident és que la distribució que es fa no respon a les necessitats de certes comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya, i que fins i tot s’arriba a l’efecte pervers que zones amb més PIB acabin amb rendes per càpita inferiors pels seus ciutadans un cop establerts els mecanismes de redistribució. De fet, finalment tot depèn de com quedi el fons de suficiència.
Finalment, no em puc resistir a introduir un darrer element de reflexió i és la dificultat del sistema que prové de la mateixa estructura que es dotà l’estat espanyol durant la transició. Parlem d’una estructura amb disset comunitats autònomes que van des de la nostra realitat a la de la Rioja. L’estructura autonòmica de l’estat espanyol és el resultat del cafè per a tothom, café para todos, fruit de no voler reconèixer una realitat diferenciada per a certs zones de l’estat, les velles nacionalitats històriques, a partir d’ací, a partir de la negació de la realitat, ja m’explicaran com es pot construir un sistema i que, a més a més, funcioni.
