La Plaza

Domingo | 20.07.2008

laplaza.info

BUSCAR

Blogs. Miquel Mateu

Un inici

18.02.2008 | 07:00

Sembla que la primera ha de ser sempre la més difícil de totes les pàgines. L’avantatge és que un cop es comença, ja tot es successiu i es perd aquest respecte. Som-hi doncs. Aprofitaré el diumenge per fer un breu repàs a diverses notícies que, d’alguna manera, m’han sobtat en el decurs de la setmana. No parlarem ni en raó de la seva importància (Què existeix algun tipus de prelació pel que fa a la importància del que succeeix?), ni un tema en particular. D’entrada l’única imposició (autoimposició) és trobar almenys un comentari per dia (o més)

dilluns 11 de febrer

L’Ertzaintza va carregar contra la marxa abertzale que havia estat prèviament prohibida pel jutge Garzón. Don Baltasar sembla coincidir plenament amb la lògica antidemocràtica dels principals partits d’àmbit nacional, nacional espanyol, que pretenen solucionar el problema basc esborrant del mapa polític qualsevol possible interlocutor. El resultat van ser diversos ferits i arrestats. El resultat real, però, és l’atzucac al qual s’aboca la situació política a Euskadi. Espanya té vocació de madre patria, però, la vocació no basta.

· El mateix dia, al Kursaal, un vocal del CGPJ, en Alfons López Tena i la portaveu de la Plataforma pel Dret a decidir defensaven la necessitat d’exigir a l’estat espanyol que es reconegui a bascos i catalans el dret a decidir el seu futur. És obvi que, almenys `pel que fa a aquest tema, existeixen dues cultures força distants. Costa pensar que dues cultures puguin ser una sola. M’agradarà rebre algun comentari. Potser m’he perdut algun petit detall.

A Alemanya unes 6.000 persones havien muntat el diumenge una cadena humana per protestar pel tancament de la planta de Nokia i el seu trasllat a Romania. Algú sap perquè no organitzen mai (els alemanys) cadenes humanes (diguem d’unes 600 o 60 persones) que l’amenaça és d’acomiadar plantilla Seat, per part dels responsables alemanys de la Volkswagen? No em puc creure que sigui un tema de fronteres. Tan superat com tenim els prejudicis nacional ja caducs, i més dins la Unió Europea.

dimarts 12 de febrer

· Es confirmaren les previsions. El Mobile World Congress mobilitzava la ciutat de Barcelona, i no en el sentit telefònic (únicament) sinó per la gernació de professionals que prenien cita a la nostra ciutat. Una dada: uns 110 avions privats s’instal·laven a l’aeroport del Prat, més de 50.000 persones el primer dia, totes les operadores, fabricants, serveis, tot el món de la telefonia mòbil i, molt important, un grapat d’inversors especialitzats en el sector a la recerca de bones oportunitats. Cal felicitar-nos com a ciutat, tot un èxit en línia amb la nostra voluntat de ser un dels centres d’activitats basades en la innovació, les noves tecnologies, la creativitat.

· Una altra mobilitat és possible, o no. Es confirmava la vaga d’autobusos de TMB. No cal dir que en aquest conflicte els negociadors d’ambdues bandes demostren poca voluntat de solucionar el problema o, com a mínim, una ínfima capacitat.

En l’àmbit internacional Hillary Clinton s’espantava en considerar-se Barack Obama el favorit en tres estats el Potomac. La candidata decidí remodelar el seu equip. Queia la seva cap de campanya, una hispana, na Pati Solis Doyle. Cal dir que als EUA tenen clar que les decisions cal prendre-les el més aviat possible, sigui baixar el tipus d’interès o canviar el dissenyador de la campanya. No sé si en Madí o en Zaplana durarien gaire.

dimecres 13 de febrer

Esperanza Aguirre es cola a la campanya amb una iniciativa que deixa tothom descol·locat. Anuncia crear un col·legi públic per a la colònia catalana de Madrid, el CEIP President Tarradellas. De fet, no és ben bé una idea original, en Ruíz-Gallardón ja havia plantejat un projecte similar, i tots coneixem l’afinitat entre els dos polítics madrilenys.

Una altra booona notícia que ens ve de Madrid, del govern central: la nostra fada padrina, la ministra magdalena Álvarez anuncia que el TGV (caldria potser dir l’AVE, no sigui que oblidem que és alta velocitat, però, espanyola), entrarà a Barcelona el 20 febrer (ha anat de tres dies!). No es tracta d’un anunci de campanya, ningú no ho pensi! És molt lleig ser desconfiat de forma gratuïta.

No em puc estar de comentar la columna d’en Iu Forn a l’Avui d’aquest dia, el Passa-ho! El títol ja era tota una declaració: Sí, som una dictadura lingüística. Hi explicava unes quantes coses molt interessants, com per exemple: Que el Consell Superior d’Avaluació (Conselleria d’Educació) ha arribat a dues conclusions desprès d’analitzar 3.300 alumnes de quart de primària (10 anys), que redacten millor en castellà que en català (61% a 56%) i que en les àrees més pobres de les grans ciutats només un de cada quatre nens sap escriure en català (igual no li van passar l’estudi al conseller Ernest Maragall!). Usa recomano la seva lectura, les dades són realment il·lustratives. No em puc estar de mencionar una altra: la ciutat preferida pels estudiants dels EUA per aprendre espanyol és...Barcelona (i encara hi ha qui diu que tenim una barrera lingüística amb la comunitat d’estudiants estrangers, quina barra!)

dijous 14 de febrer

Un ensurt, la malaltia d’en Duran. Afortunadament sembla que l’operació és un èxit total. Li desitjo, com tothom, una recuperació ràpida i que pugui dur a terme la seva campanya sense massa entrebanc. No puc desitjar-li una campanya exitosa, però.

Pel que fa a l’altra campanya, la dels EUA en Barack Obama confirma les previsions i li pren avantatge a la seva rival Hillary Clinton. Cal dir que el sistema, vist des d’Europa, sembla realment peculiar. Ens estranya sentir que malgrat el seu avantatge, cal que tingui en compte la millor posició de Clinton pel que fa als vots dels barons del partit. En qualsevol cas, encara no està tot decidit, caldrà esperar el proper round.

Pel que fa a l’economia en l’àmbit nacional una molt mala notícia. L’Institut nacional d’Estadística donava per Catalunya una caiguda del 32% en la creació d’empreses. Aquest és un mal símptoma pel que fa al dinamisme. D’altra banda, també s’incrementa el nombre de dissolucions d’empreses i només una petita part van desaparèixer per absorció. Finalment, la dada d’impagats en el comerç també augmenta. Aquestes dades no han de considerar-se catastrofistes, són però dades que cal considerar i que requereixen una anàlisi i mesures per part dels agents tant públics com privats.

divendres 15 de febrer

Els mestres surten al carrer i omplen la Plaça Sant Jaume, un 50% secunda la vaga. La situació és difícil d’entendre. De fet, encara no es tracta d’una llei i cal veure que diu el Consell Escolar de Catalunya. Probablement, la vaga és el resultat d’unes tensions que van molt més enllà d’aquest episodi. El mateix conseller Maragall estimava que la protesta recollia el malestar legítim acumulat per qüestions que, segons ell, es volen resoldre amb la nova llei d’educació. Cal dir que, sense opinar sobre aquesta avaluació, sí es podia demanar a la Conselleria que intentés una negociació per tal d’evitar per tal d’evitar arribar a una situació que ha perjudicat, fonamentalment, als alumnes i als pares.

La campanya espanyola desembarca a Catalunya com una mena d’intoxicació de la realitat política catalana. Entenc que el president Montilla es pronunciés en el sentit que no es pot permetre que el 9-M afecti l’estabilitat del govern català. Resulta francament estrambòtica l’actuació d’Artur Mas que, candidat nacionalista, reclama a Madrid que es pronuncií sobre quin ha de ser el nostre ordre parlamentari. En Mas s’ha afartat d’afirmar que ha guanyat unes eleccions que mai no va guanyar. La presidència es vota al Parlament de Catalunya i els nostres Diputats mereixen més respecte. La nostra realitat està lluny del bipartidisme que reclama en Mas (de fet és el mateix bipartidisme que a nivell espanyol reclamen PSOE i PP, un bipartidisme que expulsaria Convergència de la política espanyola i la converteix en força residual, pràcticament folklòrica), per la qual cosa el president ha de ser, li agradi o no, fruit de pacte entre diverses forces. De fet, tampoc no hem sabut mai quins són, en sentit estricte, els vots de Convergència Democràtica, ja que es presenta en coalició amb Unió. En qualsevol cas, un candidat que es diu nacionalista, hauria de ser més curós i no convidar, ni que sigui de forma no volguda, al govern central a que intervingui en el nostre ordenament. Sincerament, no cal!

Barcelona ha rebut la visita d’en Jean-Claude Trichet. Ja la notícia de la visita és positiva ja que significa, per part del president del Banc Central Europeu (BCE), un cert reconeixement a la importància que té la nostra capital en el món financer. Cal felicitar tant la Graduate School of Economics com el Banc de Sabadell per les seves gestions per tal de portar al president de BCE a casa nostra i poder sentir en viu les seves opinions. En l’acte que va convocar un representació important dels nostres empresaris i economistes s’insistí en la política orientada a controlar la inflació, com a punt principal. Sembla que el BCE no està disposat a replantejar-se la seva política i no es pot preveure una flexibilitat similar a la Reserva Federal, no de moment.

dissabte 16 de febrer

El CIS ens anuncia unes eleccions espanyoles mot igualades i ens arriba el missatge que, finalment, seran els nacionalismes els que decantaran la balança. Sincerament, no ho crec. Els dos grans partits espanyols, PSOE i PP tenen molt clar que guanya qui té més vots. Ells juguen al bipartidisme, han de demostrar que creuen en el sistema i que estan disposats a defensar el sistema per damunt dels seus interessos tàctics ja que el sistema és el principal interès, compartit per tots dos. El seu problema és sempre el nivell d’abstenció que s’adjudicaran i que afavorirà el contrincant.

A Europa es parla de Kosovo, de la seva voluntat d’assolir la seva independència. De moment París, Londres, Berlín i Roma es pronuncien a favor del reconeixement quan Pristina es pronuncií, I Madrid? Doncs Madrid segueix l’exemple d’una nació tan admirable com Xipre i declara la seva reticència, calia sentir les paraules de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega a continuació del Consell de Ministres de divendres. El govern espanyol està paint molt malament aquest procés, i encara pitjor el que passa a Escòcia. Sembla com si dubtés de la seva pròpia puresa democràtica si un dia ha de pronunciar-se sobre una situació similar internament.

Més lluny, a Cuba, s’alliberen set presos . Es tracta d’un avanç en el respecte als drets humans. No cal discussió una bona notícia. Però, no ho és únicament pel que representa a nivell personal d’aquestes set persones i les seves famílies i amics. Sembla evident que Cuba comença, tímidament, a buscar un camí que els porti a una nova realitat de major democràcia. Ara caldrà que des de fora no se’ls compliqui el procés. Seria un gran error interpretar aquesta situació com una oportunitat per intervenir i donar la volta al mitjó cubà. Europa haurà de ser valenta i pronunciar-se clarament quan toqui.

diumenge 17 de febrer

La notícia del dia torna a ser la voluntat de Kosovo de declarar la seva independència. De fet s’anunciava per aquest mateix diumenge i, finalment, s’ha dut a terme una declaració unilateral amb el suport dels EUA i de la UE. És espectacular veure l’estat espanyol mantenint una crítica que l’alinea amb la minoria de la UE que no reconeix el nou Estat. El govern espanyol hauria d’entrar a pas ferm al segle XXI, però, sembla massa lligat, en alguns aspectes, a rèmores del XIX.

Al Pakistan es preparen per les eleccions de dilluns. De moment, nou atemptat amb uns quaranta de morts, del Partit Popular de Pakistan, el partit d’Asif Ali Zardari, el vidu de Bhutto que sembla destinat a guanyar aquestes eleccions. Caldrà veure si es respecta finalment el resultat i si aquest país pot abandonar l’espiral de violència en que ha entrat. El seu veïnatge afganès no ajuda gaire. Caldrà trobar entre tots una solució a la pressió del fonamentalisme, un problema que a Dinamarca es saldava amb més de quaranta detencions després de sis dies de disturbis generats per la nova publicació de les vinyetes de Mahoma en diversos diaris. Crec que la determinació dels danesos en la defensa del dret a la llibertat d’expressió ens dóna una pista del camí a seguir.

Quílez es manté com a botiga d’ultramarins amb cent anys d’existència. Aquesta supervivència, malgrat els canvis del barri es fonamenta en la capacitat que ha tingut per adaptar-se a les noves tendències, per haver estat capaç d’especialitzar-se i mantenir un tracte proper amb els clients. La ciutat i el país han de saber construir-se tot mantenint aquella part del passat que els ha donat el seu caràcter. Alhora, cal adaptar-se a noves necessitats. L’associació Barcelona Aeronàutica i de l’Espai, proposa a l’administració la construcció de vint nous aeròdroms, per assolir el nivell europeu. Serà necessari estudiar a fons aquesta proposta, tot tenint en consideració les característiques del nostre país, però, cal no perdre el temps, sinó ens acabem trobant amb situacions com la del TGV que sembla que no ens portarà a França abans del 2012, coses de l’alta velocitat.