Hem costa començar perquè cal fer entendre que el què haig de dir ho es des la humilitat, sovint el combat polític tapa que darrere les posicions hi ha persones que amb les seves habilitats volen fer el millor per els seus conciutadans, cal separar aquesta gent de la què jo hem considero part, d’aquells altres que fan de la política la seva professió i per tant cobren per aquesta tasca i porten en aquest preu, el de cobrar, la crítica dura de la seva acció, feina per cert tant o més digna que qualsevol de les què la gent practica.

Fet aquest preàmbul vull parlar del finançament de Catalunya i de retruc del sistema autonòmic, des la humilitat explicada i amb desig de ser constructiu, estem davant del principal problema de la legislatura catalana, es a dir, el costós Estatut revisat té com a cloenda un finançament adequat a les necessitats actuals del país sí o no, o potser.

Els preàmbuls indiquen la dificultat de la negociació, al dir negociació ja es vol dir que hi haurà cessió i això és normal sinó no hi hauria negociació, no? Doncs aquests preàmbuls marquen un inici dur, es vol que es quedin més recursos a Catalunya el que vol dir donar menys a l’Estat o dit d’una altra forma que l’Estat ens pagui més dels recursos que recaptem, perquè no podem perdre de vista que en aquesta negociació qui té la paella pel mànec es l’Estat i Catalunya emparant-se amb el pacte aconseguit amb l’Estatut és el que li permet seure a la taula per aquesta negociació, si no el punt de partida seria pitjor (a veure si al final ha estat molt bé tenir un nou marc estatutari).

Aquest punt de vista català, que si l’afer fos bilateral és molt clar, però en ser multilateral es complica. En efecte cal la reforma del sistema autonòmic o si més no l’encaix dins el sistema tal com està muntat en aquest moment i això representa la discussió de com es pot fer si Catalunya rep més que el sistema quedi igual per els altres.

Des un punt de vista egoista això no ens hauria de preocupar, volem el què volem i punt, però des del punt de vista de la gent del carrer ens estimem més que arribem a un acord on tots o la majoria si sentin còmodes, per això, crec que hi ha dos elements a tenir presents.

En primer lloc, es demana transparència, cal saber que es fa amb la solidaritat, cal conèixer que els diners serveixen per a que tothom avanci i en conseqüència el punt dos, si nosaltres, els catalans, ara defallim econòmicament volem la contrapartida de què la resta comenci a aportar també més recursos, començant per les comunitats forals.

En efecte es precís també que si les comunitats forals no entren en la discussió del sistema si entrin en l’aportació de recursos al sistema.
I seguiré però ara cal dir que els què rebien cal que comencin a aportar perquè com la UE i Alemanya tota solidaritat té límits.

No m’esgarrifo de què la negociació sigui molt llarga i faci falta aturar el rellotge.