El debate nominalista de si estamos en una crisis o una desaceleración, tiene poca importancia porque seguramente estamos en una crisis derivada de una desaceleración económica.

El problema es qué grado de crisis estamos teniendo y hasta adonde va a llegar? Estas son las preguntas del millón, conviene recuperar la calma para reflexionar sobre los acontecimientos que ocurren e intentar ver un poco más allá, todos los que manejamos información económica conocemos que a partir del 2007 habría un cambio de ciclo o por lo menos las buenas noticias del crecimiento se pararían, por tanto como tanta sorpresa? El factor humano del que hablaré es clave.

Es por estas fechas del 2007 que aparece la crisis bancaria con las hipotecas "basura" crisis que explica una parte del  fenómeno la falta de liquidez del sistema por un exceso de inversión en el sector inmobiliario y además por una mala inversión financiera en productos inadecuados o de alto riesgo, las hipotecas "basura", el conocimiento del problema crea una cerrazón del sistema financiero del crédito que por la desconfianza entre bancos primero, por el sobreendeudamiento de algunas entidades y por miedo generan un bloqueo especialmente al sector immobiliario que vivía por encima de sus recursos propios y generaba un flujo económico alto que beneficiaba al conjunto del sistema y a los implicados en el mismo que desde hace tiempo compraban suelo a precios exagerados y vendían promociones con alta rentabilidad, es te sector atrapado en el exceso de endeudamiento se para, porque los precios además estaban expulsando del mercado cada vez a más gente, por tanto hay dos efectos el financiero y el del sector.

Si sumamos al problema que hasta aqui podria llamarse local (sector immobiliario y financiero) aunque no sea cierto por las implicaciones que tiene una crisis en el sector financiero, si añadimos digo el encarecimiento de productos de primera necesidad y las repercusiones del incremento de precios de la energía, se completa el cuadro en una espiral en que el consumo de las personas queda "tocado" y ahora si , la palbra crisis toma otra dimensión la psicológica, donde el factor humano es clave para la solución, que tonteria no, siempre es clave el factor humano, pero el sentido que le doy al término es que hasta ahora si el problema era de dos sectores no nos tocaba a todos sólo a algunos y los demás quizás podríamos ir tirando, cuando el problema es de consumo general hablamos de palabras mayores, porque cerrar caja es fácil abrirla es díficil.

E s por ello que yo pido una reacción distinta del Banco Central Europeo, clavado en la lucha contra la inflación nos dicen y en España con resultados nulos a lo que se ve en el mes de Mayo, es preciso desde mi punto de vista corregir el tiro y centrarlo en lo que debe dar confianza a las familias y recuperar el consumo a partir de la rebaja de tipos de interés que dé en este momento caja al presupuesto familiar, sinó me temo que el hasta donde va a llegar la crisis de la pregunta, la respuesta es que hasta muy lejos,  y esto es muy malo....

Hem costa començar perquè cal fer entendre que el què haig de dir ho es des la humilitat, sovint el combat polític tapa que darrere les posicions hi ha persones que amb les seves habilitats volen fer el millor per els seus conciutadans, cal separar aquesta gent de la què jo hem considero part, d’aquells altres que fan de la política la seva professió i per tant cobren per aquesta tasca i porten en aquest preu, el de cobrar, la crítica dura de la seva acció, feina per cert tant o més digna que qualsevol de les què la gent practica.

Fet aquest preàmbul vull parlar del finançament de Catalunya i de retruc del sistema autonòmic, des la humilitat explicada i amb desig de ser constructiu, estem davant del principal problema de la legislatura catalana, es a dir, el costós Estatut revisat té com a cloenda un finançament adequat a les necessitats actuals del país sí o no, o potser.

Els preàmbuls indiquen la dificultat de la negociació, al dir negociació ja es vol dir que hi haurà cessió i això és normal sinó no hi hauria negociació, no? Doncs aquests preàmbuls marquen un inici dur, es vol que es quedin més recursos a Catalunya el que vol dir donar menys a l’Estat o dit d’una altra forma que l’Estat ens pagui més dels recursos que recaptem, perquè no podem perdre de vista que en aquesta negociació qui té la paella pel mànec es l’Estat i Catalunya emparant-se amb el pacte aconseguit amb l’Estatut és el que li permet seure a la taula per aquesta negociació, si no el punt de partida seria pitjor (a veure si al final ha estat molt bé tenir un nou marc estatutari).

Aquest punt de vista català, que si l’afer fos bilateral és molt clar, però en ser multilateral es complica. En efecte cal la reforma del sistema autonòmic o si més no l’encaix dins el sistema tal com està muntat en aquest moment i això representa la discussió de com es pot fer si Catalunya rep més que el sistema quedi igual per els altres.

Des un punt de vista egoista això no ens hauria de preocupar, volem el què volem i punt, però des del punt de vista de la gent del carrer ens estimem més que arribem a un acord on tots o la majoria si sentin còmodes, per això, crec que hi ha dos elements a tenir presents.

En primer lloc, es demana transparència, cal saber que es fa amb la solidaritat, cal conèixer que els diners serveixen per a que tothom avanci i en conseqüència el punt dos, si nosaltres, els catalans, ara defallim econòmicament volem la contrapartida de què la resta comenci a aportar també més recursos, començant per les comunitats forals.

En efecte es precís també que si les comunitats forals no entren en la discussió del sistema si entrin en l’aportació de recursos al sistema.
I seguiré però ara cal dir que els què rebien cal que comencin a aportar perquè com la UE i Alemanya tota solidaritat té límits.

No m’esgarrifo de què la negociació sigui molt llarga i faci falta aturar el rellotge.